Síndrome de l’emperador

Síndrome de l’emperador

Els trastorns del comportament en els menors cada vegada són més freqüents, i, en concret, el maltractament cap als pares, conegut com la síndrome de l'emperador o del petit dictador o tirà.

Aquest problema es caracteritza per un comportament agressiu (verbal o físic), i / o conductes desafiants o provocadores d'ira en els pares i de violació de les normes i límits familiars

Si bé és cert que l'absència de límits o un estil educatiu basat en atendre totes les seves peticions són factors que poden facilitar la seva aparició, és de vital importància corregir la idea errònia que la culpa és dels propis pares, no només perquè pot generar obstacles en el tractament, sinó perquè aquest tipus de violència sol ser selectiva i no una constant de la personalitat, és a dir, els menors poden tenir aquest comportament en la família, i una conducta impecable a l'escola.

Algunes de les característiques que poden presentar  aquest perfil de nens i joves són:

  • Se senten tristos, enfadats, i / o ansiosos.
  • Sentit exagerat del que els correspon i esperen que els que estan al seu voltant els hi proporcionin.
  • Baixa tolerància a la incomoditat, especialment si és causada per la frustració, el desengany, l'avorriment, o la negació del que han demanat; llavors, l'expressen amb rebequeries, atacs d'ira, insults i / o violència.
  • Presenten escassos recursos per a la solució de problemes o afrontar experiències negatives.
  • Estan molt centrats en si mateixos i creuen que són el centre del món.
  • Solen tenir una autoestima baixa.
  • No tenen empatia. No poden, o no volen, veure la manera en què les seves conductes afecten als altres.
  • Demanen fins a l'extrem de l'exigència. Un cop aconseguit, mostren la seva insatisfacció i tornen a voler més coses.
  • Els és molt difícil sentir culpa o remordiment per les seves conductes.
  • Discuteixen les normes i / o els càstigs amb els seus pares a qui consideren injustos, dolents, etc. Però comportar-se així, els compensa ja que davant el sentiment de culpa induït, els pares cedeixen i atorguen més privilegis.
  • Busquen les justificacions de les seves conductes a l'exterior i culpen als altres del que fan, per tant, esperen que siguin els altres els qui els solucionin els seus problemes.
  • Busquen constantment atenció, i com més se'ls dóna, més reclamen. Exigeixen atenció, no només dels seus pares, sinó de tot el seu entorn.
  • Els costa adaptar-se a les demandes de les situacions extra familiars, especialment a l'escola, perquè no responen bé a les figures d'autoritat ni a les estructures socials establertes.

Malgrat la violència fílio-parental creix a les llars catalanas, segueix sent un fenomen en molts casos silenciat, ocult per la vergonya i el sentiment de culpa dels pares.

Tant fiscals com psicòlegs subratllen la importància de detectar precoçment el problema i demanar ajuda especialitzada, que probablement inclourà una teràpia familiar.

Inicieu sessió per enviar comentaris




Atenció! Aquest lloc usa cookies i tecnologies similars.

Si no canvia la configuració del seu navegador, vostè accepta el seu ús. Saber més

Accepto